Es veu que navegant per internet em vaig trobar amb la web de Plats Bruts.
Era veritat que ho tornaven a fer, però a les 00.25 de la matinada, i no són hores d'estar despert.
Vaig anar navegant per la web, i resulta que quan me'n vaig adonar, havia comprat un llibre dels guions de la Primera Temporada de Plats Bruts.
Fa dies que espero la gran arribada del llibre, però ja fa uns mesos, quan estava navegant per Youtube, em vaig trobar un vídeo curtet de Plats Bruts i vaig decidir transcriure'l a guió, i aquí està:
Plats Bruts: Tinc Mètode: Capítol 44
Personatges
Mestre
Carme
David
Pol
Ramon
Emma
Carbonell
Noi
(classe teatre)
Mestre: (accent estranger) El meu nom és Wolfgang Coplich, com tots vosaltres deveu saber, encara que dubto que ho sabeu pronunciar. Durant la setmana que ve treballarem l’autenticitat de la representació teatral des del punt de vista de les emocions. Entesos? Molt bé. A veure, tu, per exemple (agafa Carme). Com te dius?
Noia: Carme.
Mestre: Carme, quin és el teu complex més gran? Segurament, és, no ens enganyem que estàs gorda, m’equivoco? No, no m’equivoco. Vine, posa’t aquí al mig, així, ben espatarrada.
Ara, tots començarem a donar voltes al voltant de la Carme i li direm gorda. D’aquesta manera, l’alliberarem del seu complex.
Noi: Perdoni, però gorda en català no és correcte, hauríem de dir grassa.
Mestre: Doncs me’n alegro, els actors no han de ser correctes. Vinga, tots a donar voltes al voltant de la gorda, ara així, li anem dient... (diuen gorda fluixet) A veure, nois, una mica més d’emoció amb aquestes gordes...
Carme: Proooooooooou! (marxa)
Mestre: Ho veieu, això és el que buscàvem. Un crit de dolor autèntic.
(careta d’entrada)
(casa David)
López: Òstia... Collons, el diari de l’Emma. El diari de l’Emma. El diari de l’Emma! (excitat) (obre el diari)
(entra Carbonell)
Hola!!!! (amagant el diari)
Carbonell: Què? Què m’amagues...
López: Jo...
Carbonell: Sí tu, qui vols que sigui... Només entrar ja ho he vist que m’amagaves alguna cosa.
López: No sé a què es refereix...
Carbonell: No siguis burro López... Em refereixo a això. (li veu el diari)
López: Ah, és això. És el diari de l’Emma, que m’he trobat per aquí...
Carbonell: Pensaves llegir el diari de l’Emma?
López: Carbonell, per favor, anava a tornar-li ara...
Carbonell: Ara quan?
López: Ai collons, ara després...
Carbonell: Però si anaves a tancar-te a la teva habitació...
López: Però si anava a buscar una rabaqueta per pujar a dalt!
Carbonell: Una rabaqueta, amb la calor que fot? Pensaves llegir el diari de l’Emma?
López: Potser sí, no ho sé...
Carbonell: Pensaves entrar en la vida privada de l’Emma?
López: Potser sí que m’ha passat pel cap, pr però no ho faré...
Carbonell: Has estat temptat d’entrar a la vida privada d’una persona sense el seu permís?
López: Té tota la raó, té tota la raó, per res del món faria una cosa així...
Carbonell: Doncs vinga va, llegim-lo.
López: Ara, mare de Déu quins nervis... Deu estar ple de coses íntimes, records íntims, opinions íntimes, roba íntima...Té. Ara m’he excitat.
Carbonell: Va, vine aquí.
López: Vol dir que està bé que el llegim?
Carbonell: Si tu no ho fas, ho faré jo.
López: Molt bé. Però només la primera pàgina.
Carbonell: Què hi diu?
López: Hi ha una dedicatòria:
“Això és un diari personal intransferible. Qui el llegeixi, anirà a l’infern, o encara pitjor, morirà.”
Ostres...
(canvi d’escena. Bar)
David: Quin tio... el Wolfgang Coplich m’ha encantat
Pol: Doncs a mi m’ha semblat una merda. Era patètic, vaja. M’ha caigut fatal.
David: Però si és fantàstic.
Ramon: Però qui és aquest tio?
Pol: Bah, un profe estranger, que ha vingut a fer un seminari d’una setmana a l’institut. Un tio que entra a classe i es dedica a insultar els alumnes.
Ramon: Ui, d’aquests al meu cole n’hi havia molts, t’insultaven tant que al final no sabies ni com et deies.
David: No té res a veure, Ramon.
Pol: Que no té res a veure, si és pitjor!
Ramon: Pitjor, era un que et pegava amb un regle i et deixava els numerets marcats a la cara. Mira, aquí encara hi tinc un quatre.
Pol: Però, on vas estudiar tu, tio, en un correccional?
Ramon: No, a un cole de capellans, de pago. De “paga i et pego”.
David: A veure, aquest és un tio duríssim però té un currículum fantàstic. Ha donat classe a tot Europa i és professor permanent de l’escola de l’Strasberg a Nova York.
Pol: Sí, ja pot tenir tant de prestigi com vulguis, però és un capullo.
David: No sé tio, jo quan feia aquell exercici, he notat una comunicació diferent amb la Carme. No sé, li deia gorda, i sentia c com hi hagués una cosa especial entre ella i jo.
Pol: Doncs si hi ha alguna cosa especial entre vosaltres, jo li aniria a dir-li adéu, perquè ha decidit deixar al teatre i ajudar a sa mare que té una parada al Mercat de la Concepció.
(canvi d’escena, casa David, Carbonell i López assentats llegint el diari de l’Emma).
López: Hem dit només la primera pàgina Carbonell.
Carbonell: Tu no miris si no vols, però jo vull saber com continua.
López: Deixi estar això, a mi no em pegui “patades” ehh, que m’enprenyo!
Emma: Hola!
(López i Carbonell fan un crit i s’asseuen cada una en una butaca).
Emma: (remena prestatges...) És que no ho entenc...
Carbonell: Nena, que busques alguna cosa?
Emma: He perdut el meu diari, algú de vosaltres l’ha vist?
López: El teu diari, no, i ara, no! (Emma va a habitació López) I ara què fem?
Carbonell: Té amaga’l?
López: Però on? (el López es queda el diari)
(se l’amaga sota la samarreta)
Emma: López, tens 12 parells de mitjons florits sota el teu llit i un parell de xampinyons. (els ensenya) Me’ls quedo, vale?
López: I ara què fem? (se’l van passant)
Carbonell: Aquí no el tornarà a buscar. (l’amaga sota el coixí)
Emma: És impossible. Me’l deuen haver robat. No el trobo per enlloc. He trigat 5 hores a endreçar la caseta de fusta i no l’he trobat. Oh, estic feta pols. (s’estira al sofà)
(canvi d’escena, classe)
Mestre: Voluntaris per sortir?
(David aixeca la mà)
Mestre: Molt bé, tu ets...
David: En David Güell, espero que ho sàpiga pronunciar.
Mestre: A veure David, ara ens hauràs d’explicar els teus defectes, perquè puguem treballar amb el teu material emocional.
David: Els meus defectes?
Mestre: Sí, en pots dir 3 o 4, serà suficient.
David: Home, defectes, defectes, no sé. Ara no se me’n ha acut cap eh!
Mestre: Vaja, sembla que ens hem trobat cara a cara amb la Perfecció.
David: No, home no, tampoc és això, escolta.
Mestre: A veure, vosaltres que el coneixeu més, què en dieu?
Veus: Presumptuós; orgullós; cregut; mentider; insegur; plasta; no sap treballar en equip; egoista; hipòcrita, mal company; es creu que és una estrella, perquè ha fet un anunci a la televisió; es dutxa amb banyador perquè no vol que vegem que té la tita petita).
Mestre: STOP. Què vol dir tita?
David: Tita? Res, home.
Pol: “Svange, small svange”.
Mestre: Ah, molt interessant, és veritat això David?
David: A veure, veritat veritat, és que vinc de casa amb el banyador posat per si després vaig a la piscina.
Mestre: Ja veig que és veritat....
CONTINUARÀ
Espero que hàgiu passat una bona estona, i si voleu, imprimiu-lo!
