lunes, 27 de agosto de 2007

L'Escut de la Ciutat de Berga



L'escut de la Ciutat de Berga actual, és:

Quarterejat en creu, amb la senyera catalana als camps 1 i 4, i uns minvants tombats col·locats en aspa sobre un camp d'atzur, en els camps 2 i 3. Aquests minvants signifiquen la derrota dels musulmans per part dels berguedans.

Va timbrat amb corona ducal i rematat amb unes branques de llorer a la NOSTRA esquerra, i unes branques de roure a la NOSTRA dreta.

LA HISTÒRIA


Un historiador afirma que fou Joan I, l'Amador de la Gentilesa, qui, el 1380, essent Duc de Girona i Príncep hereu, concedí a Berga el dret d'ostentar escut propi. D'aquí vindria la corona ducal que el timbra (a part que Berga pertanyia aleshores al ducat de Girona). Consta, però, que la vila ja tenia molt anteriorment el seu escut. La concessió hauria estat, en tot cas, de poder ostentar Berga les armes reials, les barres a la seva divisa.


L'escut primitiu de Berga l'omplien solament els minvants, que els autors relacionen amb la lluita contra els àrabs. Aquest escut era originàriament el propi dels "Berga", una família poderosa que exercí el senyoriu de la vila homònima del 1190 al 1275. Pere II de Berga prengué part a la conquesta de Mallorca, València i Múrcia. De la família, el distintiu heràldic passà a la població.L'escut més antic de Berga que coneixem apareix en un segell que Ferran de Segarra situa al segle XIIIè. o XIVè. És un escut amb set minvants. Un altre segell, de 1433, presenta un escut amb la mateixa forma que l'anterior, però envoltat per tres escudets amb el senyal de les barres. Del 1618 en coneixem un segell on les barres catalanes formen ja una sola peça amb els minvants. És partit amb quatre pals a la dreta i tres minvants a l'esquerra. Fins l'any 1640 no trobem un escut de Berga amb timbre. Porta corona ducal. Aquest escut presenta ja el nombre de cinc minvants.


A mitjan segle XVIIIè. apareix l'escut quarterejat als altars monumentals de la parroquial i del santuari de Queralt. Aquesta és la forma que ha prevalgut. A la segona meitat del segle XIXè. trobem aquest escut emmarcat amb dues branques de llorer i, actualment, amb una branca de llorer a la dreta i una de roure a l'esquerra.A partir de finals del segle passat, l'escut de Berga conegué tota una centúria de modificacions capricioses fins que, actualment, hom ha retornat a la forma que hem descrit i que considerem l'autèntica.

lunes, 16 de julio de 2007

Plats Bruts

Es veu que navegant per internet em vaig trobar amb la web de Plats Bruts.
Era veritat que ho tornaven a fer, però a les 00.25 de la matinada, i no són hores d'estar despert.
Vaig anar navegant per la web, i resulta que quan me'n vaig adonar, havia comprat un llibre dels guions de la Primera Temporada de Plats Bruts.
Fa dies que espero la gran arribada del llibre, però ja fa uns mesos, quan estava navegant per Youtube, em vaig trobar un vídeo curtet de Plats Bruts i vaig decidir transcriure'l a guió, i aquí està:

Plats Bruts: Tinc Mètode: Capítol 44


Personatges
Mestre
Carme
David
Pol
Ramon
Emma
Carbonell
Noi

(classe teatre)

Mestre: (accent estranger) El meu nom és Wolfgang Coplich, com tots vosaltres deveu saber, encara que dubto que ho sabeu pronunciar. Durant la setmana que ve treballarem l’autenticitat de la representació teatral des del punt de vista de les emocions. Entesos? Molt bé. A veure, tu, per exemple (agafa Carme). Com te dius?

Noia: Carme.

Mestre: Carme, quin és el teu complex més gran? Segurament, és, no ens enganyem que estàs gorda, m’equivoco? No, no m’equivoco. Vine, posa’t aquí al mig, així, ben espatarrada.
Ara, tots començarem a donar voltes al voltant de la Carme i li direm gorda. D’aquesta manera, l’alliberarem del seu complex.

Noi: Perdoni, però gorda en català no és correcte, hauríem de dir grassa.

Mestre: Doncs me’n alegro, els actors no han de ser correctes. Vinga, tots a donar voltes al voltant de la gorda, ara així, li anem dient... (diuen gorda fluixet) A veure, nois, una mica més d’emoció amb aquestes gordes...
Carme: Proooooooooou! (marxa)

Mestre: Ho veieu, això és el que buscàvem. Un crit de dolor autèntic.

(careta d’entrada)

(casa David)

López: Òstia... Collons, el diari de l’Emma. El diari de l’Emma. El diari de l’Emma! (excitat) (obre el diari)
(entra Carbonell)
Hola!!!! (amagant el diari)

Carbonell: Què? Què m’amagues...

López: Jo...

Carbonell: Sí tu, qui vols que sigui... Només entrar ja ho he vist que m’amagaves alguna cosa.

López: No sé a què es refereix...

Carbonell: No siguis burro López... Em refereixo a això. (li veu el diari)

López: Ah, és això. És el diari de l’Emma, que m’he trobat per aquí...

Carbonell: Pensaves llegir el diari de l’Emma?

López: Carbonell, per favor, anava a tornar-li ara...

Carbonell: Ara quan?

López: Ai collons, ara després...

Carbonell: Però si anaves a tancar-te a la teva habitació...

López: Però si anava a buscar una rabaqueta per pujar a dalt!

Carbonell: Una rabaqueta, amb la calor que fot? Pensaves llegir el diari de l’Emma?

López: Potser sí, no ho sé...

Carbonell: Pensaves entrar en la vida privada de l’Emma?

López: Potser sí que m’ha passat pel cap, pr però no ho faré...

Carbonell: Has estat temptat d’entrar a la vida privada d’una persona sense el seu permís?

López: Té tota la raó, té tota la raó, per res del món faria una cosa així...

Carbonell: Doncs vinga va, llegim-lo.

López: Ara, mare de Déu quins nervis... Deu estar ple de coses íntimes, records íntims, opinions íntimes, roba íntima...Té. Ara m’he excitat.

Carbonell: Va, vine aquí.

López: Vol dir que està bé que el llegim?

Carbonell: Si tu no ho fas, ho faré jo.

López: Molt bé. Però només la primera pàgina.

Carbonell: Què hi diu?

López: Hi ha una dedicatòria:
“Això és un diari personal intransferible. Qui el llegeixi, anirà a l’infern, o encara pitjor, morirà.”
Ostres...

(canvi d’escena. Bar)

David: Quin tio... el Wolfgang Coplich m’ha encantat

Pol: Doncs a mi m’ha semblat una merda. Era patètic, vaja. M’ha caigut fatal.

David: Però si és fantàstic.

Ramon: Però qui és aquest tio?

Pol: Bah, un profe estranger, que ha vingut a fer un seminari d’una setmana a l’institut. Un tio que entra a classe i es dedica a insultar els alumnes.

Ramon: Ui, d’aquests al meu cole n’hi havia molts, t’insultaven tant que al final no sabies ni com et deies.

David: No té res a veure, Ramon.

Pol: Que no té res a veure, si és pitjor!

Ramon: Pitjor, era un que et pegava amb un regle i et deixava els numerets marcats a la cara. Mira, aquí encara hi tinc un quatre.

Pol: Però, on vas estudiar tu, tio, en un correccional?
Ramon: No, a un cole de capellans, de pago. De “paga i et pego”.

David: A veure, aquest és un tio duríssim però té un currículum fantàstic. Ha donat classe a tot Europa i és professor permanent de l’escola de l’Strasberg a Nova York.

Pol: Sí, ja pot tenir tant de prestigi com vulguis, però és un capullo.

David: No sé tio, jo quan feia aquell exercici, he notat una comunicació diferent amb la Carme. No sé, li deia gorda, i sentia c com hi hagués una cosa especial entre ella i jo.

Pol: Doncs si hi ha alguna cosa especial entre vosaltres, jo li aniria a dir-li adéu, perquè ha decidit deixar al teatre i ajudar a sa mare que té una parada al Mercat de la Concepció.

(canvi d’escena, casa David, Carbonell i López assentats llegint el diari de l’Emma).

López: Hem dit només la primera pàgina Carbonell.

Carbonell: Tu no miris si no vols, però jo vull saber com continua.

López: Deixi estar això, a mi no em pegui “patades” ehh, que m’enprenyo!

Emma: Hola!

(López i Carbonell fan un crit i s’asseuen cada una en una butaca).

Emma: (remena prestatges...) És que no ho entenc...

Carbonell: Nena, que busques alguna cosa?

Emma: He perdut el meu diari, algú de vosaltres l’ha vist?

López: El teu diari, no, i ara, no! (Emma va a habitació López) I ara què fem?

Carbonell: Té amaga’l?

López: Però on? (el López es queda el diari)
(se l’amaga sota la samarreta)

Emma: López, tens 12 parells de mitjons florits sota el teu llit i un parell de xampinyons. (els ensenya) Me’ls quedo, vale?

López: I ara què fem? (se’l van passant)

Carbonell: Aquí no el tornarà a buscar. (l’amaga sota el coixí)

Emma: És impossible. Me’l deuen haver robat. No el trobo per enlloc. He trigat 5 hores a endreçar la caseta de fusta i no l’he trobat. Oh, estic feta pols. (s’estira al sofà)

(canvi d’escena, classe)

Mestre: Voluntaris per sortir?

(David aixeca la mà)

Mestre: Molt bé, tu ets...

David: En David Güell, espero que ho sàpiga pronunciar.

Mestre: A veure David, ara ens hauràs d’explicar els teus defectes, perquè puguem treballar amb el teu material emocional.

David: Els meus defectes?

Mestre: Sí, en pots dir 3 o 4, serà suficient.

David: Home, defectes, defectes, no sé. Ara no se me’n ha acut cap eh!

Mestre: Vaja, sembla que ens hem trobat cara a cara amb la Perfecció.

David: No, home no, tampoc és això, escolta.

Mestre: A veure, vosaltres que el coneixeu més, què en dieu?

Veus: Presumptuós; orgullós; cregut; mentider; insegur; plasta; no sap treballar en equip; egoista; hipòcrita, mal company; es creu que és una estrella, perquè ha fet un anunci a la televisió; es dutxa amb banyador perquè no vol que vegem que té la tita petita).

Mestre: STOP. Què vol dir tita?

David: Tita? Res, home.

Pol: “Svange, small svange”.

Mestre: Ah, molt interessant, és veritat això David?

David: A veure, veritat veritat, és que vinc de casa amb el banyador posat per si després vaig a la piscina.

Mestre: Ja veig que és veritat....

CONTINUARÀ

Espero que hàgiu passat una bona estona, i si voleu, imprimiu-lo!

lunes, 2 de julio de 2007

Tens un amic en mi ~ Polònia

Avui, una cançó versionada per l'equip de Polònia: Tens un amic en mi, de l'original "You've got a friend in me - Toy Story". Personatges:Bruno Oro (Mas, Acebes), Xavier Serrano (Duran, Piqué), Toni Albà (Carod), Cesc Casanovas (Puigcercós, Rahola), Gemma Deusedes (Tura), David Olivares (Ernest Maragall), Xavier Noms (Castells), Queco Novell (Cuní).

(escena: Mas i Duran)

Mas: Tens un amic en mi.
Duran: (parlant) Però que dius, no m'ho crec.
Mas: Tens un amic en mi.
Duran: (parlant) Si home.
Duran: Sol estaria molt millor!
Mas: No, que faria jo sense els d'Unió.
Duran: És interès.
Mas: No, que és convicció. Tens un amic en mi.
Mas i Duran: Tens un amic en mi.
Mas: (parlant) Guapo! "Gràcies"! Mira, m'han dit guapo eh!

(escena: Carod i Puigcercós)

Carod: Tens un amic en mi.
Puigcercós: Tens un amic en mi!
Carod: Com li agrada treure pit...
Puigcercós: Ni se'n adona i li estic fent el llit!

(escena: Piqué i Acebes)

Piqué: Amb tu manant res va bé a Madrid.
Acebes: (parlant) ¿Cómo?
Piqué: Que, hay un amigo en mí.
Acebes: ¡Ah!
Piqué i Acebes: ¡Hay un amigo en mí!

(escena: Montilla, Tura, Carod, Puigcercós, Castells i Nadal)

Montilla: Tens un amic en mi. Tens un amic en mi.
(TOTS l'acaricien)
Però ja n'hi ha prou de banalitzar.
Poseu-vos "firmes" i a treballar!

(escena: Cuní i Rahola)

Rahola: Bon Dia Josep.
Cuní: Bon Dia a tu, Pilar!
Cuní i Rahola: Tens un amic en mi.
Cuní: Ohhhhh!
Cuní i Rahola: Tens un amic en mi.
Cuní: (parlant) Prou! Prou! Prou! Prou! Prou! Prou! Ja n'hi ha prou de tanta hipocresia.
Rahola: (parlant) Home Josep, que ho deia seriosament!

Si voleu, podeu veure el gag sencer a: http://es.youtube.com/watch?v=BUcv8VOmvAI

miércoles, 27 de junio de 2007

Adéu, adéu!

Bé, com que ja són vacances, els nens de 6è. se'n van de l'escola!!!!
Per això, escric aquí l'hora dels adéus:
L'HORA DELS ADÉUS
És l'hora dels adéus
i ens hem de dir adéu siau!
Germans, dem-nos les mans
senyal d'amor senyal de pau.
El nostre comiat diu:
A reveure si a Déu plau!
i ens estranyem ben fort
mentre diem adéu siau.
No és un adéu per sempre,
és tan sols un adéu per un instant.
I el cercle refarem
i fins potser serà més gran.
El nostre comiat diu:
A reveure si a Déu plau!
i ens estrenyem ben fort
mentre diem adéu siau!
La llei que ens agermana
ens fa més forts i ens fa més grans!
Si ens fa més bons minyons
també ens fa més catalans.
El nostre comiat diu:
A reveure si a Déu plau!
i ens estrenyem ben fort mentre diem:
ADÉU SIAU!
-_* Lluís *_-